L’OFICI QUE ES CONVERTEIX EN MEMÒRIA
Vestigia neix després de molts anys dedicats a l’ofici de la pedra.
El seu origen es troba en un recorregut construït al costat de mestres picapedrers i en la transmissió de tècniques i coneixements de tres generacions. Un aprenentatge desenvolupat durant anys de feina en monestirs, esglésies, masies, edificis catalogats, monuments històrics i arquitectura tradicional.
Un aprenentatge silenciós, al costat d’obres aixecades per antics mestres picapedrers.
En elles vam aprendre que la pedra no es treballa només amb eines. S’aprèn a llegir-la, a entendre-la i a escoltar-la.
Les eines canvien i s’actualitzen, però el veritable coneixement de l’ofici continua estant a les mans.
D’aquesta experiència neix Vestigia.
Una manera de recuperar la forma d’entendre la pedra que durant segles va estar lligada a l’arquitectura: el temps, la proporció, la matèria, la llum i la petjada de l’artesà.
Per això, a Vestigia no busquem esborrar les petjades del treball manual.
Les celebrem.
La nostra inspiració neix de l’arquitectura que ha perdurat.
Del romànic i el gòtic. Del Renaixement. De les masies catalanes i els caserius del nord d’Espanya. Dels palaus mediterranis, les vil·les italianes, les residències senyorials franceses i els jardins clàssics.
Vestigia busca recuperar-ne l’essència i portar-la al present, creant obres capaces de conviure amb l’arquitectura contemporània sense perdre autenticitat.
No fabriquem. No industrialitzem.
Creem peces exclusives pensades per perdurar.
Cada projecte comença escoltant. Entenent el lloc, el paisatge, l’arquitectura i la sensibilitat de qui l’habitarà.
No hi ha solucions tancades ni una producció pensada per repetir-se indefinidament.
Cada obra neix d’una circumstància concreta i de la relació entre la pedra, l’espai i allò que sent qui la encarrega.
El propòsit de Vestigia és recuperar un ofici, conservar el coneixement i crear obres que, amb el temps, puguin adquirir una cosa que cap producció industrial pot fabricar.
Qui adquireix una obra de Vestigia no adquireix només pedra.
Adquireix tradició, història, ofici i temps… Art.
I potser, algun dia, un nou vestigi.